DIÀLEG

Joan caminava tranquil·lament,quan va veure Mireia.Joan va pensar:
-Ara o mai!
Quan Joan la va tindre davant,va pronunciar dèbilment;
-Hola.
Mireia li llançà un obert i simpàtic:
-Ja era hora que et veiera el pèl!Què car que era de veure,sembla que t'amagues del món dels vius!
Joan no sabia què contestar.Mireia va aprofitar per avançar-li el tema de conversació;
-Què bé m'ha vengut saludar-te ja que així puc fer-te saber la intenció de la colla de visitar el cap de setmana vinent la ciutat de València.
Joan,acovardit,només contestava a totes les propostes:
-Si.
Ella,insistia;
-Ens tindrem que endur motxilla,esmorzar i també dinar...
-Estic d'acord...Em sembla bé...Es perfecte.-afegia Joan.
-Esperem que no faltes i que recordes tot el que t'has d'endur.Adéu!-va acabar Mireia.
-Adéu!-va contestar Joan.I cadascun es va anar pel seu camí.En el pensament de Joan,només hi havia el rostre enllumenat de Mireia,el seu somriure la seua vitalitat,el desig de compartir unes hores amb la persona estimada...De les paraules ja s'avia oblidat.